Por su interés se reproduce artículo de Baltasar Bueno del 30 de abril de 2008

Sin duda, una buena explicación

Las jarchas, lo que les molesta a los catalanistas

Las jarchas son parte de una tradición románica común constitutivas de la base de la moaxaja y del mismo zéjel, refelejan una canción tradicional y popular hispano-musulmana”, explica el catedrático de la Universidad Complutense de Madrid, Manuel Mourelle de Lema.

Las jarchas estaban en los poemas árabes y hebreos de los siglos XI y XII. En estas estrofas poéticas sus versos finales aparecen en romance, el latín evolucionado que sobrevivió a la dominación árabe.

“Los versos de las jarchas estaban tomados de poesías populares preexistentes en romance, que constituyeron la base métrica y musical sobre la que se construyó la moaxaja árabe”, prosigue Mourelle.

La totalidad de las jarchas hoy conocidas proceden de moaxajas compuestas entre los años 1000 a 1150. Los valencianos podemos alardear de ellas, pues contamos con autores musulmanes y hebreos, que compusieron jarchas, cancioncillas de amor. Por el contrario, los catalanes no tienen ni un solo caso, que se conozca, hasta el momento.

Entre los poetas valenciano- musulmanes que utilizaban las jarchas están Ibn al Labbaba, de Dénia; Ibn Labbun, señor de Murviedro; o Ibn Ruhaim, de Bocairent. En ellos se puede leer estas jarchas, escritas en árabe, y cómo acababan en versos escritos en romance, el latín evolucionado y corrompido de los romanos, que a la larga se convertiría en nuestro actual valenciano.

Totum continuum
Un valenciano, el de hoy, que se remonta al latín de la colonización romana de nuestro territorio, y que -en palabras del profesor Gómez Bayarri- no es otra cosa que un ‘totum continuum’, desde entonces a nuestros días, enriquecido por diversas y profundas aportaciones lingüísticas de otros idiomas, fundamentalmente árabes.

Un latín que sufrió una ralentización en su evolución y desarrollo, por la fuerte arabización, pero que nunca desapareció, no quedó exterminado, como afirma Manuel Sanchis Guarner, al que todos los catalanistas le siguen ciegos y a pies juntillas, sin rechistar ni analizar críticamente sus teorías.

Guarner, más o menos, vino a decir que aquí llegaron a última hora de la ocupación árabe tribus muy violentas y acabaron con todos los mozárabes, y con ellos con su lengua romance, por lo que se interrumpió la cadena lingüística latina y se produjo un vacío idiomático autóctono. Que es lo mismo que decir que pasaron a cuchillo, como conejos silvestres, a todos los valencianos que tenían DNI árabe ni certificado de sangre musulmana.

Este cuento de ciencia ficción made in Sanchis Guarner se ha convertido en dogma de fe incuestionable para los catalanistas, dado que es la única manera de cuadrar, a martillazos con la historia, claro, que lo que hablamos aquí no es fruto del latín de los romanos, pasado por el tamiz de tantos siglos de historia, sino una lengua ‘ex novo’, una lengua de conquista, que nos trajeron los cuatro soldados analfabetos catalanes que iban con Jaime I, los cuales culturización en un plis-plas el Reino de Valencia, sin Canal 9 ni AVL que les ayudara.

Profesores ‘supermanes’ debieron ser aquellos aventureros o los nuestros alumnos muy aventajados para, en apenas pasados doscientos años de la conquista, aquí, en Valencia y Gandia, teníamos ya un porrón de escritores que conformaron el Siglo de Oro de la Lengua y Literatura Valencianas. Que se sepa, los catalanes siguen sin tener su Siglo de Oro, por lo que se ven obligados a tomárnoslo prestado.
Les quería contar estas cosas, porque aquí es donde está la madre del cordero. No hay otra manera de vender la cabra de que hablamos catalán que predicar que porque nos lo trajeron los catalanes.

Fulminan de un plumazo toda la historia de Valencia y su Reino, y la de su lengua, hasta 1238. Y no sólo lo están haciendo los catalanistas de devoción y fe, también los tontos útiles que les siguen el juego y les ríen las gracias, porque creen que así quedan más “modelnos y chulis”.

EL DR. PEDRO C. CAVADAS I L’HOSPITAL UNIVERSITARI LA FE
PREMIS AUSIAS MARCH 2008

Els premis s’entregaran en l’Hotel Astoria de Valéncia el dia 25 d’abril

Valéncia, 11 de febrer de 2008.-

La Junta Directiva de l’Associació Cultural Amics de la Real Acadèmia de Cultura Valencianas comunica, que en motiu de la concessió dels premis “Ausias March ” 2008, els destinataris d’estos guardons enguany són:

• Ausias March Individual:  Dr. En Pedro C. Cavadas Rodríguez, per la seua important i destacada labor en el món de la medicina, lo qual ha fet que siga acreedor de  numerosos mèrits i reconeiximents en el seu àmbit professional.
• Ausias March Colectiu: Hospital Universitari La Fe, per la seua important i vital labor hospitalària i d’investigació havent-se convertit en un referent necessari en el món hospitalari.

Dr. Pedro C. Cavadas Rodríguez

Naixcut en novembre de 1965, completà la Llicenciatura de Medicina en 1989 en Martícula l’Honor, i l’especialitat de Cirugia Plàstica i Reparadora en 1995. Ademés és Doctor en Medicina cum laude per l’Universitat de Valéncia.

Entre els seus mèrtis científics destaquen ser guanyador del Premi Internacional FILAP de Residents en 1994, del Premi Millor Resident de Microcirugia en EE.UU. en 1995, ser autor fins a hores d’ara de 60 publicacions internacionals, i haver assistit i organisat múltiples cursos en Cirugia Reconstructiva, tant a nivell nacional com internacional.

Hospital Universitari La Fe

L’Hospital Universitari “La Fe” és un hospital públic integrat en la ret d’hospitals de la Generalitat Valenciana. Atén les necessitats sanitàries de la seua àrea de salut assignada, és l’hospital de referència de la Comunitat Valenciana i està obert a les demandes d’unes atres Comunitats.

Dona assistència sanitària especialsiada, universal, integral i personalisada en forma d’urgència, ambulatori, hospitalisació i domiciliari. Aplica mijos preventius, diagnòstics, curatius i rehabilitadors en la finalitat de conseguir el màxim índex de salut de la seua població.

Com a Hospital Universitari desenrolla investigació i docència pre i postgrau, en l’àmbit de les ciències de la salut.

Coopera en l’Atenció Primària, unes atres institucions i centres implicats en la salut, fomentant acorts en ells per a garantisar la continuïtat assistencial i la millora global del sistema.

—

L’acte d’entrega d’estos guardons tindrà lloc en l’Hotel Astoria Palace de la ciutat de Valéncia el pròxim dia 25 d’abril a les 21:30 hores.

——-

Amics de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fon fundada en 1986 com a organisació sens ànim lucratiu, que dona soport humà a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, trobant-se entre els seus objectius la difusió de la cultura, història i patrimoni valencians, promovent investigacions en estes àrees.

Els Premis Ausias March venen entregant-se des de 1989, havent contat entre els guardonats a personages i entitats com Julián San Valero Aparisi, Bernardo Adam Ferrero, Círculo de Bellas Artes, Fundación Valenciana de Estudios Avanzados, Eduardo Primo Yúfera, Institut Valencià d’Investigacions Agràries, Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, Institut Valencia d’Oncologia, Ateneu Mercantil de Valencia, Institut Valencià d’Infertilitat, la Universidad CEU - Cardenal Herrera, José María López Piñero, Centre d’Investigació Príncipe Felipe, etc., etc., sempre baix el punt de mira de reconéixer a personages individuals i entitats que  destaquen en el camp de l’investigació tant en les humanitats com en les ciències.

Real Academia de Cultura Valenciana

Estudio sobre la Lengua Valenciana

   La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundació pública, que des de 1915 ve treballant per la llengua i la cultura valencianes, davant de l’invitació oficial feta per l’AVL el 25/05/2004, per a mantindre una reunió a on informar ad esta Real Acadèmia dels seus treballs sobre el valencià, i vistes les seues actuacions, com ara l’acort del 25-3-2002, pel qual s’aprovà el referent normatiu oficial del valencià, vol expressar la seua postura en els següents punts:

1.- Considerem l’AVL una institució fortament politisada i en una gran dependència política que li resta l’independència i la pluralitat necessària que ha de tindre una institució acadèmica per a poder treballar científicament.

2.- Recordem que en el nomenament dels 21 acadèmics no s’han seguit els requisits marcats per la pròpia llei de creació de l’AVL, ya que alguns d’ells no són experts en valencià ni tenen una acreditada competència científica ni acadèmica en esta llengua, ni han destacat en les lletres o ensenyança en matèria llingüística, ni tenen producció reconeguda en valencià.

3.- També considerem irregular el nomenament que s’ha fet dels 21 acadèmics, ya que segons la llei de creació de l’AVL no s’ha fet “segons criteris d’evaluació objectiva” sino seguint uns criteris estrictament polítics.

4.- No considerem que la nostra sensibilitat o postulats llingüístics de valencianitat i autoctonia de la llengua valenciana estiguen suficientment representats en el sí de l’AVL en garanties per a poder influir de manera eficaç en les propostes finals.

5.- És inacceptable que l’AVL qüestione el nom de la llengua valenciana quan una Llei Orgànica de consens i norma bàsica de convivència com és l’Estatut d’Autonomia li dona el nom oficial de “idioma valencià”, denominació que arreplega, junt a la de “llengua valenciana” la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià de 1983, denominació esta avalada per la tradició històrica valenciana que mai utilisa l’AVL.

6.- Exigim un debat sobre ortografia valenciana entre les normes ortogràfiques del Puig i les Bases de 1932 i que s’adopte l’ortografia que més s’adapte al valencià, a l’hora que denunciem una manipulació tendenciosa de les originals bases del 32, a on no s’arreplega el dígraf -tz- en la terminació – isar , s’accepten formes com ab o lo i certs usos de la ch que hui l’AVL ignora.

7.- Nos reafirmem en el contingut del “ Manifest dels ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana ”, firmat per les principals entitats i editorials valencianistes, presentat al Govern Valencià i a l’AVL el 30-3-2004 i exigim que les característiques llingüístiques genuïnes valencianes que en ell s’arrepleguen siguen alçades a la categoria de norma per l’AVL si es vol conseguir un consens i una acceptació de l’AVL per part del valencianisme cultural.

8.- No podem acceptar que el debat sobre el valencià es reduïxca a una simple negociació o mercadeig pel qual es fan oficials unes quantes paraules valencianes junt al cabal lèxic català. La llengua valenciana és molt més que un lèxic diferent i es fa necessari reconéixer i fer norma la seua morfologia nominal i verbal, la seua fonètica i la seua sintàxis que és lo que realment caracterisa al valencià.

9.- És inacceptable que l’AVL faça del valencià una dialecte del català per mig de la fòrmula dels doblets o opcions a on s’oferix generalment primer la forma catalana i després la valenciana. Açò no sols dialectalisa al valencià sino que confon i dificulta el seu aprenentage i procés de normativisació i normalisació, en un intent absurt d’introduir i fer oficials les formes catalanes en territori valencià.

10.- És inadmissible que l’AVL calle davant dels constants atacs que rep l’idioma valencià a nivell autonòmic, estatal i internacional, mostrant una falta de criteri, d’operativitat o lo que és pijor de desacort intern, prova de que no és una via vàlida per al consens que tant necessitem pel be de la recuperació, dignificació i difusió del valencià.

Valéncia.  RACV

Real Academia de Cultura Valenciana

Estudio sobre la Lengua Valenciana